"El nostre propòsit és senzill. Som aquí per construir un món millor."

Imagina't vivint a l'Espanya de postguerra. Imagina't vivint en una societat ferida, fracturada, que lluita per aixecar-se i sobreviure.

Aquesta és l'Espanya en què van créixer les fundadores de la nostra escola, Maria Vicent i Maria Aparicio. Dues dones emprenedores, valentes i compromeses a les que només movia un únic somni: construir un món millor. ¿I com construir un món millor? Formant gent que sigui capaç de fer millor el món

La història del col·legi Domus és la història d'elles, la història més recent d'Espanya i la història de tots nosaltres.

Com si d'una premonició es tractés, Maria Vicent i Maria Aparicio es van conèixer a l'escola i els seus valors i visió del món les van mantenir unides durant la resta de les seves vides. Una vida amb llums i ombres, però plena d'actes de generositat.

D'acord avançaven els anys anaven creixent les seves conviccions i durant la seva etapa universitària es van afermar les seves creences. Durant anys, s'havien significat pel seu compromís catòlic i va ser en aquesta època quan van conèixer al senyor Antonio Rodilla, líder del sindicat FREC (Federació Regional d'Estudiants Catòlics) ia Don Eduardo Poveda, futur arquebisbe de Zamora, dos homes que es van convertir en figures clau tant per a elles, com per al col·legi; passant a ser els mentors de les nostres fundadores, animant-i aconsellant-les en cada situació complicada.

En 1.936 esclata la guerra civil espanyola i inevitablement es veuen obligades a passar un llarg any amagades, un llarg any amb els seus 365 dies i les seves respectives nits, en una habitació a la ciutat de Castelló anomenada "la Domus".

Però la situació s'anava agreujant i és llavors quan es veuen avocades a fugir encara més lluny de la seva estimada ciutat. Primer busquen refugi a Barcelona, després a Marsella, més tard a Carcassona, passant per moltes altres ciutats, per finalment acabar a Saragossa.

Després d'aquest obligat periple, per fi, acaba la guerra i tornen a la seva estimada València. Una València a la que ja no reconeixen perquè la guerra li ha robat la seva identitat.

Troben una ciutat devastada, amics i familiars desapareguts, nens i nenes que havien vist compromesa la seva educació. La destrucció d'edificis escolars, la manca de professorat, la seva formació acadèmica i la seva necessitat per contribuir en la reconstrucció de la seva estimada ciutat les va portar a una prendre una decisió clara: fundarien el seu propi col·legi. Però, com portarien a terme aquesta immensa tasca, dues dones joves, sense orde religiós ni institució pública que les avalés, l'any 1.939? Doncs amb molt de coratge, valentia i obstinació. Don Antonio Rodilla torna a aparèixer de nou en les seves vides i ho fa de manera decisiva, ja que és ell qui els anima i ajuda a dur a terme aquesta complicada tasca.

I, per fi, a 1.939 les armes deixen pas a les lletres perquè només set mesos després que finalitzés la contesa, a l'emblemàtic barri de Sant Bult de València, neix la Institució Cultural Domus.

Domus, un nom ple de simbolisme, un nom que fa homenatge al lloc que els va acollir i els va donar calor en el moment més difícil de les seves vides. El sentit homenatge de les nostres fundadores a la fraternitat i caritat cristiana. Amb més coratge que recursos, les fundadores inicien el seu projecte amb un capital de 7.000 pessetes, capital que cobria únicament les despeses d'un mes. I així és com Domus començar a caminar, com un col·legi fundat per dones per a dones. Una institució que aspirava a convertir la dona en una "dona social", arrelada en profundes costums cristians però preparada acadèmicament per desplegar tot el seu potencial més enllà de la llar.

Va començar el primer curs amb 23 alumnes, i al final d'aquest any ja eren 112. El col·legi va avançar, amb molt d'esforç però sense desviar-se de la seva objectiu, durant una dècada, i en els anys cinquanta s'havia consolidat com a lloc de referència en el panorama educatiu de la ciutat.

No obstant això, el 14 d'octubre de 1.957 es produeix la catàstrofe de la Riuà de València. Quan les fundadores van arribar al col·legi, van trobar un cartell a la porta que deia: "Prohibida l'entrada. Ruïna imminent.". Durant mesos van lluitar per recuperar-lo i poder rehabilitar-però no van poder guanyar batalla i van haver de buscar un altre lloc.

Definitivament Domus es va traslladar a un edifici amb un toc industrial, pintoresc i molt diferent, situat al carrer Conca de València. I així és com van arribar els anys 60, la ciutat creixia i Domus ho feia amb ella portant amb si una de les èpoques més daurades de la Institució.

El col·legi celebrava les seves noces de plata, seguia destacant com a Institució cultural i se seguia materialitzant la bona relació entre professores, pares i alumnes, dos segells d'identitat amb què compta Domus des del seu inici.

No obstant això, el procés d'expansió i remodelació urbanística que vivia València unit a l'èxode rural, va acabar per afectar la ubicació de l'escola. Una altra vegada, els esdeveniments afectaven de ple a la nostra història. Llavors, les fundadores van buscar una ubicació definitiva, un lloc on poder continuar construint aquesta gran família sense més obstacles.

Finalment, el municipi de Godella va ser l'escollit per albergar la seu definitiva de l'escola. Un terreny amb més de 14.000 m2, confrontant amb un preciós camp de tarongers, on poder plasmar com en un llenç totes les seves il·lusions. En aquesta etapa de Godella és on es produeixen dos de les fites més importants de la història del col·legi.

El primer, representa aquesta capacitat d'adaptació i modernització que Domus porta com a bandera i conserva en el seu ADN des de l'inici del projecte, en convertir al col·legi en col·legi mixt.

La segona fita es produeix quan moren les fundadores. Anys abans de fer-ho decideixen que han de passar-li el testimoni a algú, que han de trobar a les persones més capaces per continuar amb la seva obra. Per a això, busquen entre els seus millors alumnes. Elvira Bendicho i Encarna Andrés són les cridades a desenvolupar aquesta tasca, dues alumnes que sentien l'obra de Domus com una cosa seva.

Finalment, en 1.979 apareix de nou la figura d'un dels seus mentors, Don Eduardo Poveda, que els dóna suport en la decisió de reconvertir el col·legi en una Fundació. Hem explicat repetides vegades al llarg d'aquesta història la gran generositat que definia a les nostres fundadores, però com les coses es demostren amb actes i no amb paraules, aquí és on es produeix aquesta acció cimal que representa la seva immensa generositat. Constitueixen la Fundació i aporten perquè sigui viable tot el patrimoni del col·legi, un patrimoni que havien construït amb les seves pròpies mans, durant tota la seva vida. Prenen la decisió de no quedar-se amb res perquè pensen que és la millor manera de que el projecte perduri.

I com les bones obres sempre obtenen la seva recompensa, l'estela de les fundadores s'estén fins als nostres dies.

Els valors que van transmetre des de l'inici, valors de cristiandat, ajuda, companyonia, solidaritat, modernitat, progrés i innovació arriben fins als nostres dies impregnant cada acció, cada decisió i cada pas que es dóna des del col·legi Domus.

Avui, la societat espanyola no és la mateixa que fa 78 anys, ni l'escola, ni els alumnes, ni els professors, però sí que ho és l'obra, el somni de les fundadores i l'objectiu.

Perquè el més important és el que són els alumnes, en el que es convertiran i el que aconseguiran quan surtin per la porta. Perquè ells són el nostre projecte, la nostra millor garantia i la nostra major recompensa.

Canvien les persones però perviu el projecte, el projecte de construir un món millor.